Tot i que no sigui un dels meus dons, una de les coses que més m’agrada fer és tocar al piano. Fa uns vuit mesos que vaig començar a tocar-lo, i encara que soc molt nova en aquest tema, ara ocupa una gran part dins la meva vida, i sento que aquesta nova afició ha vingut per quedar-se tota la vida.
L’univers del piano és molt extens, hi ha molts referents en els quals potser em vaig insipirar per començar a aprendre amb quinze anys, però jo crec que els meus referents reals han estat més propers. Crec que la meva decisió va venir de viure diferents experiències.
Per exemple, un dia vaig anar a veure una obra de teatre musical on només hi havia una noia interpretant tots els personatges, i a la vegada tocava ella la instrumental de les cançons amb un teclat que hi havia ennmig de l’escenari. Llavors al final de l’obra va fer una mena de col·loqui per parlar-nos sobre la seva feina, i va dir que tota la música l’havia composat ella, i jo vaig pensar que a mi també m’agradaria composar com ho feia ella, amb un piano.
Però crec que el moment que més em va inspirar va ser un dia que estava fent el transbord de Diagonal de la línia 5 de la xarxa de metros de Barcelona. És un transbord on gràcies a un concurs Maria Canals, van posar un piano de cua a un dels extrems de l’estació, i tothom que passava per allà podia seure i tocar el piano. Jo venia des de l’extrem oposat i vaig començar a sentir música i veus cantant. A mesura que m’anava acostant anava veient un piano de cua negre i brillant, que era tocat per dos nois joves. Un cop vaig ser allà davant vaig veure un grup d’uns cinc nois que estaven tocant i cantant “Can’t help falling in love” d’Elvis Presley, a més, un home sensellar també es va posar a cantar. Tota la gent que veia l’escena va començar a cantar aquesta cançó tan coneguda, i el so del piano s’elevava per sobre de totes les veus.
Jo en aquell moment em vaig quedar tan sorpresa i emocionada que quan vam passar de llarg li vaig dir a la meva mare: “Vull tocar el piano”. I després d’insistir molt vaig aconseguir que els meus pares accedissin, i ara no podria viure sense fer-ho.
I justament perquè el piano s’ha convertit una peça essencial en el meu dia a dia, m’agradaria fer una espècie de llista de consells per aprendre eficientment i per no frustrar-te si no aconsegueixes els teus objectius.
En primer lloc, haig de dir que no intentis començar per peces massa complicades ni complexes, l’únic que aconsegueixes és frustrar-te en un primer moment, i a més no tens tècnica ni una mica d’experiència.
En segon lloc, si estàs practicant una peça i arriba un punt on t’equivoques, et passes més de deu minuts intentant millorar-ho i no et surt, deixa d’intentar-ho i para durant una estona, després ja ho tornaràs a intentar. Si entres en un bucle d’errors és molt difícil sortir-ne, i el millor que pots fer és refredar la peça i tornar-hi més tard.
I en tercer lloc, l’últim consell que m’agradaria donar és que un cop portis uns mesos aprenent i ja dominis una mica algunes tècniques i sàpigues llegir bé les partitures, busquis una peça que t’agradi i que puguis estar un temps treballant en ella. Això farà que “t’enganxis” més a tocar i que et faci més il·lusió aprendre.
Finalment, voldria animar a tot aquell que en algun moment ha volgut tocar el piano a que s’animi a fer-ho. És una afició molt bonica, que et fa connectar amb la música i amb una part de tu que potser no havies descobert. Està comprovat que quan toques el piano, es desenvolupa una part del cervell que norrmalment no fem servir. Per tots aquests motius, el piano s’ha convertit en una de les meves aficions més preuades i estimades, i m’agradaria que tothom sentís el que sento jo quan el toco.
