Sempre m’ha costat acceptar compliments. Quan algú em deia “és que amb tu em sento molt còmode”, jo responia amb un somriure i canviava de tema. Pensava que era una cosa que feia tothom. Però amb el temps m’he adonat que no és així.
Tinc el do de fer que la gent se senti bé quan està al meu costat. I ara, per fi, m’atreveixo a dir-ho sense vergonya.
Què vol dir, exactament?
No és que sigui la persona més divertida de la sala ni la que parla més. El que faig és escoltar. De veritat. Quan algú em parla, li presto atenció de debò, no estic pensant en el que diré jo quan acabi. I la gent ho nota.
També tinc molta facilitat per fer que algú que no coneix ningú en un lloc es trobi menys sol. Noto de seguida quan una persona se sent incòmoda i, gairebé sense pensar-ho, hi vaig i l’incloc a la conversa. No ho faig per ser educada: és que no suporto que algú se senti invisible.
Recordo una vegada que una amiga em va dir: “Gràcies per aquella festa. No coneixia ningú i tu vas ser l’única que es va acostar.” Jo ni me’n recordava, d’aquell moment. Per a ella havia sigut important.
Per què costa tant reconèixer-ho?
Crec que és perquè no sembla un talent “de veritat”. No és tocar un instrument ni ser bona en matemàtiques. És una cosa invisible, que no es veu als resultats ni als títols. Però que es nota molt quan no hi és.
Hem crescut pensant que els dons han de ser espectaculars. I el meu no fa soroll. Simplement passa: la gent es relaxa, les converses flueixen, i al final de la nit algú marxa pensant que aquell lloc era millor del que esperava.
El que m’ha ensenyat tenir aquest do
M’ha ensenyat que la connexió humana és la cosa més important. Que fer que algú se senti vist i escoltat és un acte molt més gran del que sembla. I que no cal ser perfecta per ajudar algú: a vegades n’hi ha prou amb estar present de veritat.
Si tu també tens aquest do, espero que aquest article et faci sentir orgullosa o orgullós. El món necessita més persones que facin que els altres se sentin a casa, fins i tot quan estan lluny de casa.
